viernes, 14 de marzo de 2008

Politòlegs valencians en acció

VICENT SOLER
Publicado en LEVANTE-EMV, el 14-03-2008.
El proppassat dia 9, el PP valencià va traure 1.411.052 vots i el PSPV, 1.113.973. Si sumem els 74.015 d´EUPV i els 29.679 del Bloc-Iniviativa-Verds, suposa que els partits del centre esquerra arribaren als 1.217.667 vots. És a dir, la diferència entre la dreta i el centre esquerra valencià fou de quasi 200.000 vots.Sobre aquesta informació (els vots dels emigrants no estaven comptabilitzats encara), la Fundació Societat i Progrés va aplegar cinc prestigiosos politòlegs, de sensibilitats ideològiques diferents, per tal de precipitar unes primeres reflexions sobre aquests resultats, des d´una perspectiva valenciana. Tot i la nítida victòria socialista, Josep Maria Felip -actual càrrec públic en la Generalitat- cridà l´atenció en que els insuficients 169 diputats del PSOE faran dependre l´estabilitat governamental dels 11 de CiU i, per tant, novament els interessos valencians dependran d´un grup català (en l´altra legislatura fou del senyor Carod Rovira). Joaquín Martín demanà una reflexió de fons al centre esquerra valencià (particularment, al PSPV) perquè s´ha demostrat ara que els problemes electorals no deriven dels programes, dels lideratges o del coneixement mediàtic, que, en aquest cas, han segut molt bons.Manuel Martínez Sospedra emfasitzà que, mentre a Espanya la autoidentificació ideològica està (segons el CIS) en el 4,6 sobre 10 (centre esquerra), a la Comunitat Valenciana està en el 5,05 (centre dreta); que ha hagut un mal plantejament de campanya en el PSOE, massa personalitzada en Rodríguez Zapatero que té pitjor valoració que les sigles del seu partit; que l´ampliació dels electors d´aquest partit només pot vindre per les noves classes mitjanes (les antigues voten indefectiblement PP); i, finalment, que -atenció- el graner socialista està farcit de creients catòlics, encara que no siguen practicants.Joaquim Azagra valorà positivament que Rodríguez Zapatero haja trencat els límits del discurs tradicional dels socialistes i haja abastat el d´un ampli republicanisme progressista, sobretot, perquè la construcció de l´Estat del Benestar ja està molt avançada i es fa difícil diferenciar programes per aquesta banda. Finalment, Anselm Bodoque, subratllà que és la primera vegada que, governant a Madrid, els socialistes perden a València, que el vot socialista ha estat un vot resistent i que les classes urbanes emergents no està gens clar que voten centre esquerra. Aquestes intervencions obriren un apassionat i interessant debat. Entre les diverses intervencions, hauríem de citar la de Flora Sanz, veterana dirigent sindical, que parlà del caràcter postil·lustrat de Zapatero; Miquel Soler, dirigent del PSPV, que demanà no assumir acríticament el diagnòstic de la situació valenciana que fa el potent aparell mediàtic del PP; i Carles Gonzalez, assessor del grup municipal socialista, que resumí l´èxit electoral de la PP ací en que aquest partit ha aconseguit devalencianitzar el PSPV davant l´electorat, creant un marc referencial en el que els socialistes són catalanistes en l´àmbit simbòlic i sucursalistes de Madrid en l´àmbit de l´acció política (la candidata María Teresa Fernández de la Vega era forastera, el transvassament no es fa, l´AVE no arriba, els policies escassegen, la immigració ens furta les places de menjadors escolars, etc).Si alguna cosa va quedar clar per a alguns dels presents és que el futur immediat exigeix peremptòriament no només trobar els millors líders, sinó també, i sobretot, reformular a fons l´acció política del centre esquerra valencià (i del PSPV en concret). De dotar a la socialdemocràcia, en suma, de noves respostes a la creixentment complexa societat valenciana del segle XXI (tot redissenyant l´estat del benestar) i d´un discurs valencià propi que palese les fal·làcies imputades des de la dreta al respecte. Front al valencianisme retòric i victimista del PP, un valencianisme en positiu i ple d´il·lusions per posar als valencians -i els seus interessos- en primera fila de la política espanyola.

1 comentarios:

Anónimo dijo...

Per més que ens faça noça, l'anàlisi és implacable, als valencians i valencianes ens han fet combregar amb rodes de molí i els partits progresistes, en especial el PSPV, no han estat capaços de desmontar les mentides del PP. És tan gran la confiança de l'electorat amb el PP que ni els més bergonyosos fets i declaracions del senyor Fabra a Castellò desmobilitzen el seu electorat. PSPV-PSOE, valencianisme i progrés ja no s'identifiquen al País Valencià i pel que diuen els politòlegs i ja fa temps que hem albirat la gent del carrer, s´ho ha guanyat a pols el PSPV marejant l'electorat amb missatges contradictòris i "aliances" infumables. Miren no més el que ha passat a Alboraia. Sobren els comentaris.

Però no sigam pesimistes, que sempre hi ha temps de rectificar.
Soles cal posar-se mans en l'obra.
Ànim! amic Miguel, amb persones com vosté, plurals i amb les idees clares, el socialisme valencià pot tenir futur.
Kàrmina B.